Què pot fer més mal a una mare que assassinar-li els fills? I si l’assassí és el pare de la criatura? O fins i tot la seua parella? Qui és capaç de matar xiquets innocents amb l’únic objectiu de fer mal a una dona?
Molts pensen que són homes malalts però no és cert. Són homes amb ànsies de venjança destructiva que tenen el convenciment que les seues necessitats estan per damunt de les d’elles i que poden disposar dels seus cossos, de la seua ànima, de la seua voluntat i, al remant, de les seues vides.
Per saciar esta set de venjança les assassinen a elles i als seus fills i filles, o només als segons per fer-les patir a elles la resta de la seua vida. I ací ens perdem en les xifres, xifres que, cal recordar, són persones, víctimes. Víctimes menors de 3 anys, víctimes d’entre 5 i 12 anys, víctimes assassinades pel seu propi pare, víctimes assassinades per les parelles de les seues mares. Víctimes de persones que convivien amb ells i elles. Prop de 50 menors han quedat òrfens este any, només en este any. Òrfes de mare perquè en la major part dels casos els pares continuen conservant drets sobre la guarda i custòdia d’estos menors.
Després de les morts, els vius comencem a teoritzar. Si l’assassí és suïcida, pot ser per culpabilitat, o perquè ja ho tenia pensat. O perquè ell pensava suïcidar-se i mata la seua família perquè sense ell no podrien viure, que considerat. O per frustració, per venjança…
Pensem què pot haver-hi al cap de ningú per justificar la violència cap a les dones o els fills i filles? De veritat això que haveu pensat és realment una justificació? El que és trist és que per a algú ho serà. He treballat amb dones maltractades i he hagut de sentir històries que no creuríeu. Dones agredides perquè la sopa estava freda, perquè ella tornava de fer un café amb les amigues, perquè ella tenia feina i ell no. Tant absurd com real. Però uns dels pitjors greuges per a estos maltractadors és el fet que ella vulga eixir d’eixa relació tòxica. El masclisme no pot consentir que les dones prenguen decisions o acaben “eixint-se amb la seua”, encara que “la seua” siga fer ús dels xicotets espais de llibertat dels molts que gaudeixen els homes.
I les administracions no sempre encertem, fallen, fallem. I hi ha casos on encara sotmeten les dones a un maltractament institucional. Només un 3% dels jutges suspenen el règim de visites als maltractadors, tot i ser víctimes també els menors. Xiquets i xiquetes que han viscut en les seues cases els colps, la humiliació, el menyspreu cap a la seua mare. Xiquets que s’han adormit cada nit amb els oïts tapats per no sentir els crits. Menors que han presenciat de forma quotidiana agressions i insults que acaben formant part del seu vocabulari i la seua forma de relacionar-se. Tot això a sa casa, sí, eixe lloc que hauria de ser espai de confort, d’educació i d’estima.
Des del passat més d’agost, els menors exposats a la violència de gènere són reconeguts com a víctimes directes gràcies al Pacte Estatal Contra la Violència de Gènere i gràcies a moltes reunions i moltes propostes de les quals Compromís al Congrés va ser partícip. Però falta concretar. L’absència de formació dels interventors legals, la falta de personal, són només alguns dels “fallos del sistema” que identifiquen els professionals que treballen amb menors i dones, totes víctimes d’igual o diferent manera però víctimes.
A l’hora de redactar este article, passat més d’un dia del degollament d’una xiqueta de tres anys a mans de son pare amb l’únic objectiu de fer-li mal a la mare, encara no “podíem” convocar un minut de silenci perquè la subdelegació del govern encara no tenia “confirmat” que es tractara d’un cas de violència de gènere. Gela la sang.
Vicealcaldessa de l’Ajuntament de Castelló
