Alí és un príncep d’Orient, amb catifa i turbant. Un xic somrient i de conversa agradable, amb la pell de color xocolata i els ulls color d’oliva verda. Viu en una xicoteta ciutat de l’Orient pròxim on té una teteria. Allí passa els dies entre te i pastes, manté converses amb la seua clientela i es guanya la vida. No és un príncep a l’ús, no té espasa ni armadura, ni tan sols cavall. Però ell se sent el príncep més afortunat perquè té una feina que li agrada i una família que se l’estima.
Ona és una princesa d’occident. Sempre ha viscut en un poble de muntanya fins que es va traslladar a la ciutat per continuar estudiant. És una xica intel·ligent i agradable, amb la pell del color de l’arena del desert i els ulls d’un marró profund. Li agrada, com a qualsevol xica jove, viatjar i aprendre. Treballa a temporades per poder col·laborar amb les despeses que generen a casa els seus estudis. Tampoc és una princesa a l’ús. No té corona ni tampoc un vestit llarg i rosa, sol vestir esportives i texans. Però ella també se sent princesa perquè té l’oportunitat d’estudiar el que li agrada i estar envoltada d’amistats que l’acompanyen.
En acabar els seus estudis, Ona decideix fer un viatge per descobrir noves cultures i conéixer el món. Ella sola es carrega la motxilla i marxa cap a una destinació incerta de l’Orient, vol conéixer una cultura diferent. Mentre, allí, Alí continua amb els seus costums.
A l’arribada a l’Orient, Ona decideix recórrer els pobles més desconeguts i emprén el seu camí. Un taxista li ofereix ser el seu guia i comença a recórrer els llocs més inhòspits. Pobles incrustats dins del desert i d’altres propers a les grans ciutats. Fins que arriba a un xicotet poble de cases baixes i carrers sorollosos. Allí decideix descansar i entra a una xicoteta teteria on un cambrer ben somrient li ofereix pastes acabades de fer. Ell és Alí amb qui, sense saber-ho, començarà una història d’aventures.
Una història d’aventures on ningú salvarà ningú. Ona serà igual de protagonista que Alí. Igual de valenta, igual d’aventurera. Una història on no fan falta espases ni amor etern, perquè les persones individuals s’acompanyen per enriquir-se. També és separar quan siga el moment. Per dir-se hola i adéu. Una història on la violència no existeix, on els personatges són intercanviables i l’aventura un projecte comú. Un conte que este 25 de novembre no poden contar massa persones perquè la seua vida està lluny de ser la d’un conte igualitari.
Els nostres contes acostumen a estar plens d’armes, de violència i de submissió. Contes que expliquen amors inqüestionables, homes valents i dones febles. Cada 25-N comptem i recomptes assassinats però oblidem massa sovint que fins i tot l’acció més tendra, com contar un conte, pot ser decisiva per a construir i educar en igualtat.
Marta Sorlí, diputada de Compromís al Congrés
