Foto: @MartinezTomey
Bona vesprada a totes i tots,
A Dones amb Compromís ens alegra poder utilitzar l’espai del Parlament Europeu per fer d’altaveu de la reivindicació dels plens drets de ciutadania de les dones. Perquè d’això es tracta: d’un dret humà!
Som europeistes i creiem que Europa és i ha de ser un projecte per avançar en els drets i millorar la vida de les persones. Els drets humans són substancials a la idea de la construcció europea i no pot ser que els problemes de discriminació i de violència cap a les dones no estiguen en el primer terme de l’agenda política. Dones i xiquetes som la meitat de la població, i les nostres necessitats no són un repte menor d’entre els que se’ns plantegen com a societat, com ara el canvi climàtic, el futur de la biodiversitat, les desigualtats en la distribució de la riquesa i d’accés als serveis per una vida digna i el respecte a la diversitat individual i a la diversitat cultural.
Al document Estratègia Europa 2020, la Comissió proposa per a la UE cinc objectius quantificables, que segons diu, marcaran la pauta del procés i es traduiran en objectius nacionals: l’ocupació, la investigació i la innovació, el canvi climàtic i l’energia, l’educació i la lluita contra la pobresa. Per a nosaltres cal afegir la igualtat efectiva entre homes i dones i la lluita contra la violència de gènere.
En Compromís entenem bé, per la nostra condició nacional, com les institucions han de ser respectuoses a l’hora d’acceptar la diversitat de situacions, tradicions i contextos. Però justament això, que massa sovint històricament no és tingut en compte pels Estats, està sent motiu per no avançar cap als drets i la protecció de les persones, i el cas dels drets de les dones és realment sagnant. La UE té diversos instruments per protegir les víctimes, d’entre els quals cal destacar la Directiva 2011/99/UE i el Reglament 606/213, però també és cert que és urgent unificar la legislació, que no es produesquen ambigüitats, que la violència de gènere siga tractada com una violència específica i que les seues manifestacions siguen contemplades de forma integrada: amenaces, coaccions, lesions o assassinats, i que la seua visibilitat es produïsca, a partir de la primera instància de les estadístiques policials. Cal “passar de les paraules a l’acció“, com plantejava recentment a Lisboa el Lobby Europeu de Dones.
Cal avançar en la protecció a les víctimes, no hem de deixar desemparada cap dona que patesca violència, és una tasca urgent, però no ens podem conformar sols en la protecció, hem d’abordar inexcusablement la prevenció.
Les dades de violència contra les dones al conjunt de la UE, i sense que quede cap territori o àmbit exclòs, són de tal magnitud que cal donar-li prioritat absoluta. A més, en el context de la crisi econòmica que patim, s’està produint un empitjorament de la situació dels col·lectius més vulnerables, i les dones ho patim de forma interseccional : dones majors, migrants, feminització de la pobresa, transsexuals…
En el camí cap a la igualtat, la transformació dels complexos mecanismes que reprodueixen la desigualtat entre homes i dones, hem de parlar de condicions laborals, però hem de parlar també de la lluita contra la violència cap a les dones, i hem de parlar de protecció però també de prevenció.
És per això que des d’ací Dones amb Compromís pensem que en el marc d’una estratègia estructural cal rebutjar la disparitat legal que fa inoperant les iniciatives que es prenen, pensem que està bé desenvolupar i avaluar l’eficiència de les eines existents, com ara el Conveni d’Estambul, les diverses legislacions als EEMM, però que cal molt més, cal una implicació de primer ordre tant del Parlament com de la Comissió.
Foto: Bàrara Peris
Per això, demanem una DIRECTIVA ESPECÍFICA sobre PREVENCIÓ de la Violència Contra les Dones ja! Calen mesures de control que tinguen força executiva, ja que els observatoris sols informen i opinen, per tant, ens cal urgentment una harmonització legislativa.
Per nosaltres la Directiva ha de lluitar des dels àmbits on es reprodueixen els estereotips sexistes i violents, cal que empoderem les dones, cal que dones i homes tinguen elements de reflexió per ser persones lliures i respectuoses. És per això que s’ha d’incidir en tots aquells elements que conformen el currículum interioritzat de sabers i experiències de la ciutadania. Cal abordar tant l’educació formal com la no formal. Cal abordar el paper de les institucions públiques i el de la societat civil, com a promotores del canvi de paradigma. Ens cal un consens de tots els grups de l’Eurocambra, sabem que pot sonar ingènua aquesta afirmació, però no tenim cap altra opció que no siga treballar en aquest sentit, per abordar transformacions profundes i un compromís amb una transposició efectiva a les legislacions de tots els EEMM. Estem segures que no hi ha cap grup que justifique genèricament la violència contra les dones, però com havia dit abans, cal pasar de les paraules a l’acció, també en la prevenció.
Pensem que en l’educació formal cal implementar un pla que abaste tota la vida educativa d’una persona, de manera que es corresponga també amb el seu primer quart de vida: des de l’educació Primària fins la fi dels estudis superiors o universitaris, un pla que amb voluntat política es pot implementar entre deu i quinze anys i on són indispensables les mesures de revisió periòdiques, no més enllà de 5 anys.
Cal, i és molt important, un consens al Parlament Europeu que evite que segons els Estats s’apliquen continguts diversos i especialment contradictoris. Cal una implicació de la Comissió Europea!!!!
Hem de treballar des de les diverses realitats però amb una voluntat clara d’eradicar la violència contra les dones. Es pot treballar amb camins diversos, però amb el compromís de respectar l’avaluació periòdica i l’impacte, d’aplicar les correccions que se’n deriven i d’avançar en els objectius de forma també programada.
Com passa en totes les actuacions públiques, ha d’haver voluntat política i ha d’haver consignació pressupostària que possibilite i que dinamitze les actuacions, que cal que siga estrictament controlada. Els diners públics han de servir per treballar per les persones i hem de tindre una cura exquisida en no malbaratar-los ni pervertir-ne l’ús.
Els sistemes educatius han de creure en la igualtat, s’ha de partir dels valor de la cooperació i no de la competitivitat, com fa la nova llei d’educació espanyola, la LOMQUE, llei profundament masclista. L’educació pública ha de ser integradora i laica i no es pot acceptar la segregació escolar per sexe, i no s’ha de donar suport amb diners públics a aquells centres que la practiquen. La igualtat ha de ser tractada de forma transversal en tots els continguts, per la qual cosa ha de formar part dels objectius i la filosofia de totes les lleis d’educació dels EEMM, cal una revisió del currículums en totes les etapes en clau coeducativa, cal incloure i visibilitzar en els continguts acadèmics les aportacions de les dones, [nombrosos estudis evidencien com s’ha avançat molt poc en aquest aspecte]. Cal, des de l’ensenyament, valorar el treball de cura i reproducció, fonamentals per a qualsevol societat i que no poden recaure majoritàriament sobre les espatlles de les dones ni ser invisibilitzats. L’assignatura d’educació per a la ciutadania a de ser assumida com un element bàsic de treball des de l’àmbit educatiu, on han d’estar presents la diversitat d’elements que afecten la igualtat, com ara les noves masculinitats i els micromasclismes i neomasclismes, i d’entre ells no pot faltar l’educació afectiva i sexual.
I sobre aquest element volem incidir, perquè no es pot continuar al·legant, com es fa a l’Estat espanyol, que aquests temes són ideològics, i deixar que l’aprenentatge de qüestions tan fonamentals acabe fent-se a partir de continguts accessibles ‘des del carrer’ o des de les xarxes socials, promoguts per interessos purament comercials. Cal recordar que així com s’han fet campanyes antitabac, on no s’han estalviat totes les lletres, també caldrà dir “El masclisme mata”.
Cal una formació permanent del professorat, obligatòria i gratuïta, en temes d’igualtat i contra la violència masclista, en les plantilles ha d’haver llocs de treball per a personal especialitzat en igualtat d’oportunitats, prevenció de violència i resolució pacífica de conflictes i les escoles de pares i mares han de ser línies bàsiques en la transformació educativa per la igualtat. Cal que per accedir als equips directius, es tinga formació sobre igualtat i sobre violència de gènere i cal que els equips directius siguen paritaris. Cal establir la col·laboració entre l’escola i les associacions que treballen des de diversos àmbits per la igualtat.
Cal desenvolupar campanyes de prevenció: què és violència, com es manifesta, com prevenir-la, on acudir-hi, etc. Aquestes campanyes han de ser periòdiques, per tal que creen referent, i han de mostrar a les víctimes que tenen suport real i especialment dirigides a l’entorn, és a dir família, amistats, veïnat, personal sanitari, educatiu, … Les víctimes, justament perquè ho són, no solen estar en situació d’actuar.
Cal incidir en el tema de la tracta de dones i xiquetes per l’explotació sexual. Més enllà dels diversos posicionaments sobre la prostitució, no es pot mirar cap a un altre costat i no podem deixar un problema de violència envers les dones tan brutal, invisibilitzat.
També calen campanyes sobre imatges no estereotipades del cos ni dels rols patriarcals, i un model de relacions afectives i sexuals igualitàries i respectuoses en la diversitat.
Cal així mateix una promoció transversal de la igualtat en totes les polítiques socials, on l’eradicació dels estereotips de gènere serà essencial, així com l’avaluació de la seua incidència.
Crear mecanismes de supervisió d’àmbits com la publicitat, la premsa, les xarxes social, en especial aquella dirigida a la infantesa i l’adolescència, on tant empreses que es publiciten, com els mitjans que les difònen, siguen responsables i sancionats per contingut que fomenta la violència i els rols de submissió. Els mitjans de comunicació han de contemplar la lluita contra la violència cap a les dones de forma específica dins els seu codi ètic així com explicitar al seu llibre d’estil les indicacions adients.
S’ha d’incidir sobre la transversalitat de les actuacions, aprofitant eines que ja tenim (com la segona línia d’acció de l’Erasmus+), per editar material dels projectes presentats. L’educació no formal, doncs, té molt a dir, hereva com és d’educar en espais no escolars.
Com diem, dins del marc que ens dóna ERASMUS+ creiem que el millor encaix està en l’Acció 2, la que fa referència a “Associacions Estratègiques en el camp de l’Educació, Formació i Joventut”.
A banda de proposar que se’n faça difusió entre els estats membres de la possibilitat aquesta línia per a realitzar projectes de prevenció de la violència de gènere, pensem que s’hauria de crear una línia més on els projectes de sensibilització i formació contra la violència masclista siguen un eix central, seguint el principi d’apoderament que propugna com a prioritari el trio de presidències de la UE.
Dins d’aquesta mateixa ACCIÓ 2 també es pot incentivar la realització de projectes en el marc de “capacity building in the field of youth”. La realització de projectes en països fora de la UE possibilitarà que, en aquells països on la protecció i emancipació de les dones segueixen sent un objectiu llunyà de la societat, puguem implantar projectes per a millorar aquesta situació. A més, així crearem una nova xarxa internacional d’ajuda a la dona duta a terme per la societat mateixa.
Sabem que la UE ja té un programa específic per prevenir i combatre la violència exercida vers les dones, integrat en el programa general Drets Fonamentals i Justícia, l’anomenat Daphne II, l’última convocatòria del qual va acabar l’any 2013. Per tant, cal recuperar i tornar a posar en marxa el programa Daphne III per al quinquenni 2015-2020.
A banda d’aquests programes concrets, cal fomentar els treball d’investigació i de divulgació sobre la contribució de les dones per tal de reivindicar els referents i la memòria, així com transformar el repartiment tradicional de rols entre homes i dones.
Cal involucrar la societat civil en el treball contra la violència de gènere i per la igualtat.
Perquè la radicalitat democràtica i la justícia no poden ser sense la igualtat entre dones i homes i aquesta no serà si les dones pateixen violència per la seua condició de gènere.
Perquè estem en un moment de grans canvis i cal aprofundir en la democràcia, la política no pot convertir-se en una nova versió del despotisme il·lustrat, sinó que cal una governança on institucions i societat civil es retroalimenten, on es cree una circularitat eficaç que done pas a un canvi de paradigma polític.
Nosaltres hem volgut ser un grup divers: som dones polítiques militants de Compromís, que treballem a les institucions o al partit; som dones polítiques als governs i a l’oposició, som sindicalistes, som representants de plataformes i associacions feministes. Tenim l’absoluta certesa que amb la paraula i el debat bastirem complicitats, construirem canals, teixirem xarxes, serem motor de canvi. Vindicarem ben fort la veu de les nostres companyes per ser un veritable #altaveufeminista, #feministSpeaker d’elles, i de totes les dones que no tenen veu.
Voldria acabar la nostra intervenció donant el nostre suport a la iniciativa del Comité de Drets de la Dona per declarar el 2016 Any Europeu contra la violència masclista, i donant veu també a la memòria a les víctimes. Ens agradaria que parareu atenció a un cartell que teniu en les butaques Hi ha el nom de les 73 dones assassinades durant l’any 2014 a l’Estat espanyol. Que l’últim minut de la nostra intervenció, siga un minut de silenci en la seua memòria.
Moltes gràcies!
Foto: Jordi Sebastià
Gallego, Reis (2015). European Strategy against gender-based violence. Perspectives europees 2015: la lluita per la igualtat de gènere i contra la violència de gènere. Greens-ALE, Parlament Europeu.
