Els últims mesos estan sent força convulsos en el que es refereix a la vida política. Després d’un canvi de paradigma a tots els nivells estem vivint la falta d’acceptació dels resultats obtinguts i el bloqueig de les institucions estatals. Acabem de viure, en pocs mesos, una segona investidura fallida que ens pot abocar a unes terceres eleccions.
Amb tots estos canvis polítics, se n’ha parlat molt de la irrupció dels valors feministes en la política. De com cal treballar per aconseguir una nova política més horitzontal, col·lectiva i de recerca del bé comú. Una política que pose a les persones com a centre del seu treball i, per tant, amb uns eixos vertebradors relacionats amb els afectes i amb el diàleg. Principis polítics que reconeguen la diferència i que tinguen capacitat d’acceptar-la i integrar-la amb naturalitat dins la construcció d’estructures de poder més integradores.
Tot este procés d’aparició dels feminismes en l’àmbit polític, del poder exercit des del diàleg i visualització dels punts d’encontre enfront de les discrepàncies, es contradiu i molt amb la situació política actual. Després d’una legislatura fallida per falta de diàleg, ens trobem amb la repetició de la mateixa escena. El poder tradicional, entés des del domini i des de l’individualisme, està aconseguint bloquejar les estructures de l’Estat espanyol. Portem ja 9 mesos en la mateixa situació.
La trajectòria democràtica de l’Estat ha afavorit este individualisme que intenta imposar la voluntat d’uns partits sobre la resta. Anys d’amplíssimes majories o de majories absolutes han creat una cultura política arrelada en la imposició. Basada en la verticalitat, la desconnexió amb les persones i en la creació d’una jerarquia molt clara en la que qui té el poder pot fer i desfer amb els ulls, les orelles i la boca tapades. Això s’ha repetit en la política actual i el lideratge polític actual ha acceptat l’status quo com a full de ruta de negociacions que han acabat sent frustrades. Una situació difícil de capgirar però, al temps, el gran repte de la política actual.
El canvi generacional que s’ha produït sumat a la presència de cada vegada més dones i homes amb noves masculinitats als espais de poder públic han de valer per fer possible que les maneres de fer feministes impregnen la vida pública. Este és el gran repte que se’ns planteja i que ens ha encomanat la ciutadania; aconseguir que el diàleg i la negociació representen la política actual. Apartar els interessos individuals i posar els col·lectius al davant de les nostres actuacions. Aconseguir que les persones siguen el centre de la política i treballar, cada dia, amb transparència, humilitat, i de manera horitzontal.
En definitiva, fer desaparéixer una classe política que mai s’hauria d’haver entés com una classe social diferent sinó com a persones al servei d’altres persones. Entendre que la realitat social ha canviat i és molt més diversa. Incloure tota la diversitat existent per poder acabar amb les estructures basades en la verticalitat i en l’homogeneïtat que s’estan demostrant obsoletes. Aconseguir fer de la diferència la gran virtut, integrant-la de manera natural per construir un espai de decisió plural i divers que puga donar resposta als reclams socials existents.
Aprofitem que tot ha canviat en política perquè res torne a ser igual.
