Mon pare i ma mare em van parlar en valencià. Açò no hauria de tindre major rellevància: era la seua llengua i d´una manera natural la van fer meua, com van fer meues tantes altres coses sense les quals jo no seria qui sóc. Però ja sabem que al nostre país això no sempre ha sigut evident, ni fàcil. Parlar en valencià als fills, transmetre la llengua pròpia i amb ella la nostra manera d´explicar el món que ens envolta, les paraules amb què juguem i estimem des de ben menuts, de vegades ha requerit d´una voluntat especial. No sempre ha estat ben vist, no sempre ha estat entés ni tampoc valorat. I ben prompte, només arribar a l´escola, t´ho trobaves ben clar: el valencià es quedava al carrer del poble, al pati, fins i tot entre els professors, però mai entrava a les classes.
Ara han canviat coses, sí. Fa uns mesos, la Conselleria d´Educació va aprovar un decret que possibilitarà que, per primera vegada, la majoria de l´ensenyament dins els nostres centres escolars siga en valencià; tot, després que els claustres de professors i els consells escolars, on estan els pares i mares ben representats, ho hagen pogut triar. Esta gran majoria ha optat pel plurilingüisme real, que vol dir saber parlar més llengües, que vol dir riquesa i cultura, que vol dir educació de qualitat. Però també hi ha les reaccions, que de vegades canvien un poc el llenguatge de fa anys i de vegades ben poc, i que ens diuen que el valencià no serveix de res, i que donar la possibilitat de saber més, de poder comunicar-se millor, és una discriminació, o una imposició. O, directament, que no només no els sembla bé, sinó que és il·legal.
Aquesta setmana han tornat, com cada any des de fa més de trenta, les Trobades d´escoles en valencià. De nord a sud, pares, mares, xiquets, xiquetes i ensenyants han fet possible un moviment nascut des de l´estima per una llengua i la determinació d´aconseguir una educació de qualitat per a totes i tots. Un moviment que no té comparació possible arreu d´Europa, i que durant anys va trobar la indiferència, quan no directament els entrebancs, de les administracions públiques. Però ací estan, més vives i amb més sentit que mai, de nou les Trobades. I arriben després de l´anunci de l´èxit del programa plurilíngüe, però també de l´aprovació de la competència lingüística per a la funció pública: tan senzill com poder viure en valencià, amb normalitat, siga al carrer o quan ens dirigim a l´administració, a casa o a l´escola. Ho deia abans: no hauria de tindre major rellevància, però la té, i molta.
Fa unes setmanes, a la Diputació de València presentàvem una campanya de normalització lingüística per als comerços, amb material per retolació i senyalització, per fomentar l´ús del valencià en un entorn quotidià, proper. Durant anys, el servei de Normalització Lingüística de la Diputació de València ha treballat molt i molt bé per oferir als municipis campanyes i serveis i per reforçar iniciatives locals. S´ha fet faena al costat dels Ajuntaments, de col·lectiu diversos, des de la base, i la resposta sempre ha estat magnífica. Perquè no es tracta d´un caprici passatger: com no ho són les Trobades, com no ho és voler que els nostres xiquets i xiquetes parlen més llengües, i entre elles la nostra. És tot més senzill i alhora més valent, és fer les coses ben fetes amb eixa naturalitat amb què mos pares, simplement, em van parlar en valencià.
Article publicat al Levante EMV 01/04/2017
