Cal aprofitar la «Semana fantástica» del feminisme per a donar visibilitat a les reivindicacions de les dones.
Abans de res, disculpeu si el títol de l’article porta a engany. La veritat és que ací no trobareu cap reflexió ni revisió sobre l’obra de Joan Fuster. Però, ben mirat, alguna cosa en comú té el valencianisme –o qualsevol moviment d’un poble sotmés i menyspreat– i el feminisme. Tots dos estan constituïts per grups de persones empoderades, conscients de la seua condició d’oprimides, que busquen la igualtat d’oportunitats amb la resta, i per a la resta. Ni més ni menys.
Ni les persones feministes ni les valencianistes ho tenen fàcil per a canviar les coses, és obvi. S’han de conformar a treballar des de les vores, des dels marges, des dels xicotets espais que els «cedeixen», que ens cedeixen. I encara gràcies. Però, en aquests temps líquids de que parlava Zygmunt Bauman, nosaltres hem de ser com l’aigua: primer, anar colant-nos per les escletxes, filtrant-nos al subsòl, impregnant la terra, aprofitant les superfícies permeables. Després, congelar-nos, solidificar el discurs. Quan això passe, potser es fractura la roca. Millor: sovint cal trencar per a canviar.
Ara bé, que no se’ns oblide una cosa en aquesta equiparació entre feminisme i valencianisme: mentre que el País Valencià som només una part dins de tot l’Estat espanyol, d’Europa, del món, «formar part del grup de les dones és formar part del grup més nombrós de persones de segona classe del món», com bé assenyala Natza Farré al seu llibre Curs de feminisme per microones. Jo treballe en una revista de divulgació, i sovint tractem el tema del masclisme en la ciència: «Doncs en el camp de la ciència i la tecnologia és especialment preocupant perquè…». També tinc molta relació amb la política: «Aquest és un espai molt masculinitzat, és molt difícil desmuntar l’statu quo…». En la literatura, «És que s’espera que per ser dona escrigues…». Els esports, què dir dels esports? «Una linier, insultada: “Incluso las mujeres me decían insultos machistas”». Als mitjans de comunicació: «Muere una mujer…». I així podríem seguir, perquè el masclisme és omnipresent.
Del llibre de Natza Farré vaig subratllar un altre fragment: «Qui necessita la independència real abans que ningú som nosaltres, les dones. I sense referèndum. Perquè pobre del que se li acudeixi votar en contra. La democràcia també ens ha arribat més tard, a les dones, així que ara la inventarem nosaltres». Democràcia, bonica paraula. Mentre uns ens acusen de «destructores de la civilització», de «dictadura de gènere», d’«imposició de la doctrina feminista», de –alerta!– feminazis, nosaltres parlem de democràcia. Feminazis ho seríem si volguérem que l’Estat obligués a fer una o altra cosa, sense dret a decidir; si consideràrem que hi ha una raça ària –o un sexe fort– per damunt d’unes races inferiors –o d’un sexe dèbil–; si exaltàrem la violència i l’exercírem sobre tota aquella persona que s’atrevira a actuar de forma diferent a com volem… Qui són els nazis (i ací l’ús del masculí és buscat)? Qui vol decidir sobre el nostre cos? Qui ens considera inferiors? Qui ens està matant?
Abans parlava del treball des dels marges i d’aprofitar les escletxes. I una de les oportunitats que cal aprofitar és la setmana del 8 de març. Seria una cosa com la «Semana fantástica» d’El Corte Inglés, però del feminisme. Aquests dies està justificat dedicar pàgines i més pàgines a la lluita per la igualtat i a la situació de les dones en el món; la resta de l’any, cal demanar permís. No fa massa temps jo mateixa pensava que l’èxit s’hauria assolit quan ja no calguera un Dia de les Dones. Però la veritat és que he canviat de parer. L’èxit s’haurà assolit quan el Dia de les Dones no siga per a denunciar desigualtats i demanar la igualtat d’oportunitats, sinó per a festejar que ja no som ciutadanes de segona. Que ja no cal imposar quotes per a ocupar llocs que ens corresponen per mèrits propis. Que no se’ns mira malament per voler ser mares, o per no voler-ho. Per anar al llit la primera nit, o per no fer-ho. Que no intervé un home després d’una dona per «aclarir» que «el que ella volia dir era…». Que un llop no és un home experimentat i una lloba una puta. Que quan fem notar una situació sexista no ve l’exèrcit masclista a dir-nos «ressentides i malfollades». Que la gent s’adone que títols com Nosaltres, els valencians exclouen les valencianes. Si no m’anomenes, no existisc. Aleshores, haurem guanyat. No les dones, la societat.
Ingrid Lafita
Dones amb Compromís Castelló
